Accions Participatives al voltant de la
Representació

Sr Pere Escoda,
93 anys, ha fet d’administratiu.
Ha estat president de l’associació de veïns i
una persona molt vinculada a la recuperació i la revitalització del barri després de la transició

Com veu el món?
(...) ui el món, si sembla que no n’hi hagi de món. Tot està tan trasbalsat
i tan malament que sempre tens por, ui avui que ha passat, ai demà, que passarà demà? Ai que han fet, ai que... home per l’amor de Déu, home. No és allò de dir avui han vingut aquí han fet això han fet allò, coses boniques. No, no, no, tot dolent, tot dolent, tot dolent.
(...) ara mateix estem passant misèria, que no li diré fam (...) Veus a gent demanant caritat d’una manera, això no ho havia vist des de que era petit quan la mare i l’àvia deia, et donava el pa i deia – té besa’l i ara dóna’l -. Això ho recordo jo perfectament, doncs ara estem així.
(...) de tot hi ha a la vinya del senyor, es diu no? Hi ha coses bones i coses dolentes, lo que passa és que les coses dolentes les assimilem més que les coses bones, i hauria de ser al revés. Les coses bones les hauríem d’enaltir, hauríem de procurar d’esmenar-nos i ajudar a aquelles persones que volen fer les coses de bona voluntat.

Què els hi diria als joves de cara al pervenir?        
(...) els diria que fossin honrats i honestos, que siguin persones. Que volguessin estar feliços per les coses bones que puguin fer. Que són molts i depenem d’ells.



Sra Núria Ferrer,
Va reballar molts anys a l’Hospital,
És una enamorada de la Part Alta i una lliure pensadora.

Com és la vida aquí a la Part Alta?

Jo he nascut aquí i hi he viscut quasi tota la vida. Primerament era un barri que estava mal vist i la gent de classe marxava. Era un barri molt obrer, popular. Ara, d’uns anys cap aquí, ha arribat molta gent nova i sembla que torna a agafar un altre aire.
(...) Lo que té aquí és que a lo millor no els coneixes, perquè són nous, però te’ls “cruses” un dia i un altre dia i després t’acabes saludant, i un dia ja et pares a parlar.  (...) Al final ens saludem amb tothom.

Parlant de la vida...

(...) el dia a dia què és lo difícil, i saps lo que fa fallar? Que fallen els detalls, els  detalls no es poden perdre mai. És allò quan ja portes uns mesos, un any i ja no... els detalls no es poden de perdre mai. Lo que fa funcionar: els detalls, les petites coses. No el de dir, -t’estimo tant que te donaria un ronyo- no fa falta, no. Els petits detalls que és lo que es perd i és lo que fa anar malament la convivència. Se perden i no se tenen de perdre (...)

Com veus el món ara?

Malament. Jo per mí que estem passant la decadència d’occident. Com la decadència de l'imperi romà, jo ho veig així ara. El que passa és que com ho estem vivint no ho notem. Es que està tot d’una manera, tot, tot. I ens ho hem carregat nosaltres. Això té de petar d’alguna manera. (...) Hem passat d’un extrem a l’altre, no hem tingut temps d’assimilar-ho tot i aquest ha estat el desastre. Perquè, cotxes cada vegada més: la contaminació, el canvi climàtic, s’ho hem carregat.

Què és el que hauria de venir per canviar això?

Lo que hauria de vindre és que tornessin els valors, una ètica, una estètica.
Aquest capitalisme brutal, aquesta cosa de consumir, consumir, això no. Hi han altres valors que no aquest consumir i consumir. (...) Que es tingui autonomia, independència això ho trobo bé però sempre respectant a l’altre. Això és molt important: el respectar a l’altre, el respecte a l’altre persona. Ara s’ha perdut per complert, ara és allò: ja t’apanyaràs. Una cosa... Ser més solidari amb la gent, es que en general ara no s’ho és.



Sr Francesc Jerez,
És propietari del Bar la Queveda, que és el bar més antic de la Part Alta.
Una institució al barri.

Com és la vida aquí a la Part Alta?

Aquest barri és un poble dintre la ciutat. Amb el tarannà d’un poble perquè els veïns es coneixen hi ha el comerç de tota la vida, i clar, si ho comparem d’uns anys cap aquí la cosa ha canviat molt. (...)  Han vingut moltes “oles” d'immigració i la gent ha anat canviant des dels 60 constantment. Però encara es mantenen alguns trets que el fan un poble. I després d’uns anys que el barri estava molt deprimit, ara hem aconseguit que vingui gent jove i alhora que es mantingui part de la identitat de tota la vida del barri.
(...) en una escala de quaranta veïns arribes un dia i et trobes un paper que diu que tal veí s’ha mort, i poder no sabies qui era. Aquí coneixes a la gent, saps quan esta malalta, saps quina malaltia té, - ostres a aquell saps que l’han ingressat?-. Vas vivint la vida del barri. (...) I la gent jove foranis que arriben al barri i veuen això, els agrada aquest caliu, els agrada aquest ambient. Veuen que la gent s’implica, que la gent pregunta - i on vius, i que fas -. I això que en un moment determinat pot semblar una xafarderia, és interessant per la vida del barri, i cal cuidar-ho una mica.

Com veus el món?

Fins ara hi havia uns països que es suposava que teníem avantatge sobre els altres. Però ara, tal com està la informació i com es mou tot això, està canviant. I ara, aquests països, comencem a tenir més problemes de feina, més problemes de convivència, més problemes de sanitat (...)   

De cara al futur què creus que s’ha de fer?

Mirar de compartir el que tens, mirar de compartir amb unes proporcions adients a la població que cada lloc té. I mirar de, uns de renunciar una miqueta a una sèrie de privilegis que han tingut fins ara respecte uns altres, perquè els altres puguin gaudir d’uns avantatges que uns han tingut i els altres no han tingut. I això no vol dir perdre identitat, ni perdre res, es tracta de mirar de donar-los facilitats per a que s’integrin (...)
(...) No vulguis que ells t’entenguin a tu, si tu no vols entendre’t amb ells (...)



Sr Eduard Boada,
67 anys, Tascaman.
Persona molt estimada a Tarragona i molt popular pels seus cocktails i entrepans fabulosos.

Com veu el món?

Home, és com una botella, la mitat buida la mitat plena, depèn com s’ho miri.  Hi ha gent que està dormint al carrer, que s’ho passa molt malament, gent que no te feina que s’ho passa molt malament. Ho veus i és trist. Aleshores, si vas als clubs nàutics resulta que no hi caben els barcos, si vas als restaurants de luxe resulta que estan plens. Depèn com s’ho miri i depèn d’allà on li toqui. N’hi ha que els li va de conya i n’hi ha que els hi va molt malament. I això ha sempre ha sigut així. I el món no es pot arreglar. (...) Els rics cada cop són més rics i els pobres cada cop més pobres. Jo ho veig com a pessimista, la tecnologia i tot això va empitjorant a la gent.

Com veu el sistema? Creu que caurà?

Jo crec que tot és cíclic. L’avantatge dels que tenim molts anys és que ja no ho veurem. Però es veuran coses tremendes, per coses nuclears, es veuran coses. Ara, la gent no vol tornar enrere. (...) El futur sempre el podem deixar en un interrogant, ja es veurà.

Parlant de la vida.

Si comptem la vida sempre acabes igual, passant a l’eternitat, És un problema de temps, al final la partitura s’acaba i toca el final de la cançó. És trist però al final tots igual. Per això no entenc perquè la gent te egoismes. (...) Jo he viscut bastant bé. Jo hem considero bastant ric perquè sempre he necessitat bastant menos. Si hagués necessitat més segurament m’ho hagués passat malament. No necessitar rés més és lo màxim(...) Avui la gent vol sempre més. Si tens un cotxe de gamma alta, resulta que en vols un de millor.
(...) Jo ja he vist varis col·lapses. Jo he vist tots els sistemes de governs, I més o menos sempre és lo mateix. T’apreten d’aquí, t’apreten d’allà i els que estan a baix continuen igual (...) No cal preocupar-se massa perquè lo que vingui no ho veurem. (...) No et preocupis, que si es pot arreglar, s’arreglarà, i si no es pot arreglar, tampoc no et preocupis perquè no s’arreglarà.

(...) Viure el dia a dia, pensi que cada minut que passa és un regalo que ha tingut. I quan t’aixeques al dematí, t’has despertat: un altre regalo. Cada matí és un regal. El gran negoci de la vida és viure-la. Pensi que d’aquesta vida no se’n sortirà viu.
A la vida tot són contrasentits. La vida és un gran teatre, és una cara que per un cantó riu i per l’altra plora. Vostè fixi's que lo primer que fa una persona abans de sortir de casa és entrar al camerino, mirar-se al mirall i arreglar-se per entrar en escena. (...)

(...) Trobar un home? S’ha de buscar molt per trobar un home, pensi que Diògenes ja el buscava.



Sr Janó Salvadó,
81 anys, fuster.
Amant de les sardanes i molt vinculat al moviment associatiu cultural de la ciutat.

Parlant del barri

(...) Aquí en aquests carrers hi vivien molts gitanos. Es dedicaven a comprar i vendre animals: mules, cavalls i tot això. Després, es van dedicar a les antiguitats. Però tot això s’ha acabat. Ha canviat molt. (...) Però bueno, jo en aquest barri visc molt bé perquè hi ha molta tranquil·litat, no hi ha trànsit pel carrer de dalt i per aquí baix passa un cotxe cada dia (...) I doncs, la gent, aquí dalt, és com un poble petit, tothom se coneix. Coneixes al de l’estanc, coneixes al de la bodega, coneixes al del forn, coneixes al de la farmàcia. A tothom, si hi ha un paleta, si hi ha un guixaire... vas pel carrer i saludes a la gent. A vegades m’han vingut parents de Barcelona i s’han quedat estranyats perquè vas pel carrer i saludes: - hola, diós, deu – m’entens? I ells van allà pel carrer i no coneixen ningú. I clar, aquí et veuen que coneixes a tanta gent i es creuen que ets molt popular. (...)

Parlant de la vida

(...) un fart de treballar, perquè amb set fills t’has de fer un fart de treballar, però bueno doncs, ho tornaria fer igual. A més, com que tinc tantes aficions jo, vull dir: les sardanes, els llibres, la ceràmica, anava molt a fer rovellons, anar a la mar a plegar musclos i a pescar. Vull dir que he tingut una vida molt intensa, molt molt. I ara no paro, treballant amb la meva feina. No paro perquè m’agrada la feina que faig, perquè el dia que pari “allevorens” ja no hem podré bellugar.

Parlant del món

(...) hi ha molts interessos creats. Cadascú va a la seva. Els polítics es dediquen més a barallar-se entre ells que a arreglar al país. Es passen la vida barallant-se, com han d’arreglar les coses? Clar, no tenen temps! (...) Jo sóc apolític, jo passo. O has de ser blanc o has de ser negre. No comprenen que hi pugui haver una persona que no vagi ni amb els uns ni amb els altres. No ho comprenen. (...)

(...) A mí, les coses, me les han de demostrar amb fets, A mi les paraules no m’han convençut mai! Si veig que el resultat és bo aleshores sí, però jo he de veure el resultat.

(...) A veure, el món va millorant, però tots aquests crims abans no hi eren. (...)
La gent tenen estudis avui en dia, abans s’ho creien tot i ara no es volen creure res. La part espiritual es va perdent, els valors es van perdent.

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
Visita comentada



El passat dia 31 d'octubre alguns veïns de Tarragona i visitants van participar al recorregut per 10 de les 11 intervencions realitzades sobre portes tapiades dels carrers de la Part Alta. En Blai Mesa, iniciador d'aquesta proposta, va tenir oportunitat de fer públiques algunes de les anècdotes i històries que hi ha al voltant de cadascuna de les frases inscrites a les portes, alguna de les quals van generar debat i reflexions al voltant del paper de l'home en la natura, la societat del control, el sentit del concepte comunitat i la importància de gaudir dels petits-grans moments de la vida quotidiana



□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
Aquest projecte ha generat documentació audiovisual i escrita. Per consultar-la adreceu la vostra sol·licitud a: info@arnolfini.net

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□