Accions Participatives al voltant de la
Representació

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
al voltant de Dom

El plantejament d’una acció de caire participatiu, la definició de la qual estigués prèviament estipulada pel que fa a criteris estètics, es pot veure, des de postures adscrites a un art processual i permeable en la seva configuració estètica i conceptual, com una espècie de participació enllaunada –pseudoparticipació- que no supera els tradicionals postulats i prejudicis d’especialització de l’autor tant posats en entredit en la història més recent de l’art. En aquest aspecte Blai Mesa no ens enganya; la seva proposta no juga –tot i que sí ho fa, com veurem més endavant- a voler estar en la línia de l’art públic participatiu crític vers els models de representació i autorepresentació d’un cos social (en el cas [Dom], els veïns de la Part Alta de Tarragona). O, al menys, és el que s’hauria de desprendre de les paraules de Mesa a les seves intervencions en els actes de presentació de el Dispositiu i al grup 12_12_12 (ambdós actes es poden consultar en vídeo en aquest mateix web).

Però, aquesta sinceritat en expressar les intencions de la proposta, no amaga el que és una de les qüestions més interessants de [Dom]: la convivència d’una actitud propera a les estètiques d’allò sublim amb una altra més vinculada a les estètiques relacionals.
Des de bon principi el blau indi és triat per Blai Mesa per les seves qualitats metafísiques (art sublim). I cita a Yves Klein per reforçar aquesta noció de color que representa -o inclús és- un tipus d’energia específica i especial de l’univers. Aquesta tria respon a una voluntat intencionada de tractar que el públic (aquell que no és autor) llegeixi l’obra d’una determinada manera (o al menys confiant que aquest miracle es pugui produir). En la línia de Mondrian i tants altres que confiaven/confien en el valor essencial universal de formes i colors i la seva capacitat de generar canvis actitudinals i espirituals comuns en individus i grups diversos. Pensament sostingut per amplis sectors de l’art, la psicologia, l’antropologia  i el psicoanàlisi. Però, també, contradit per amplis sectors de, precisament, l’art, la psicologia, l’antropologia i el psicoanàlisi.

D’altra banda, a [dom] no sembla que se li pugui associar autoria definida. Sembla que defuig de la idea “marca de la casa”. Doncs, si ens trobem les intervencions realitzades al carrer, no hi trobem cap signatura; com sí associem a molts graffitis o descobrim en intervencions com Questions Questions d’Alfredo Jaar -respecte de la qual, una de les qüestions més qüestionables, podria ser la idoneïtat/necessitat d’haver afegit el nom de l’autor-. Aquesta actitud no exhibicionista per part de l’autor de la idea de la proposta pot denotar un ideal d’universalitat de les idees (potser paral·lel a una visió de l’art com activitat que contacta amb allò sublim) i, per tant, d’una inherent autoria col·lectiva. Que, en el cas [Dom], es produeix des del moment en que les frases esgrafiades sobre el fons blau de les portes tapiades són extretes de converses amb veïns del barri (art relacional).



[Dom] conjuga, doncs, dos vessants de la creació que sovint pensem contraposades però que no deixen de ser les dues cares de la mateixa moneda, per emprar el símil de Rancière a l’assaig “Sobre Políticas Estéticas”. Blanc o negre del món de la creació artística contemporània on hi ha qui encara segueix dubtant si això és o no art i, si ho és, on queda allò que ell fa. Un debat que acostuma arribar a punts morts; lluny o fora del consens.

Jugar premeditadament a dos bàndols, com fa -sí que ho fa, sí- Blai Mesa a [Dom] o com acostuma a fer Josep Maria Martín, en alguns dels seus projectes, és exposar-se al risc de caminar pel cantó de la moneda (seguint amb el símil). Doncs, els acèrrims d’una cara o una altra exposaran els seus arguments per criticar-lo. Uns, condemnant la sospitosa manca de reivindicació de genialitat de l’autor i per integrar la participació com a truc màrqueting que situï el projecte a l’espectre d’allò que està de moda. Els altres, per no deixar que sigui el propi context qui defineixi els aspectes estètics i formals de la proposta, per haver condicionat, amb el blau i les portes, les possibilitats de que fossin els propis veïns els qui determinessin com i on dur a terme les intervencions (si és que calia fer-les).



Més enllà de la mania per encabir les manifestacions artístiques a un o altre corrent, ens pot resultar més interessant saber quines són les reaccions concretes que, en el cas [Dom] s’han produït per part de la ciutadania:

Ben aviat, quan aparegueren les portes tapiades pintades de blau indi, les reaccions no es van fer esperar. Algunes van tornar a ser repintades amb colors neutres, a d’altres van aparèixer inscripcions subtils i efímeres (com “Atrabiesa”) que semblaven connectar amb la reminiscència a la metafísica amb la que Blai Mesa justifica la elecció del blau indi. Els objectius fotogràfics d’alguns bloggers de la ciutat també es van aturar a preguntar-se quin misteri hi havia darrera d’aquelles portes.
L’aparició de les inscripcions definitives va venir acompanyada d’altres inscripcions de caire reivindicatiu i polític amb que alguns veïns van intervenir a les mateixes portes. Inscripcions que distaven molt del to poètic de les primeres. Aquest fet motivà un nou contacte amb la ciutadania que, sembla, es va resoldre amb algun tipus de consens, a tenor del respecte i integritat que han mantingut des d’aleshores les portes en la seva estètica minimalista. Potser un cas que trenca amb aquesta estètica és el d’una porta que presenta la inscripció “Al final tots igual” -extreta d’una conversa amb un veí- sota de la qual algú anònim  ha deixat l’empremta de dos mans amb abundant pintura d’un color proper al blanc que, per l’esquitx de pintura sobrant, ha pres un to expressionista peculiar i pot remetre a l’acte d’intentar espenyar la porta, de traspassar-la o bé a pensar que són el rastre de que algú ha aconseguit fer-ho. Si ho ha fet i ens està llegint, li demanem que ens expliqui què ha trobat a l’altre costat, gràcies.

Però, més enllà encara de tot això -que pot arribar a esdevenir anecdòtic amb el pas del temps-, són els testimonis dels veïns de la Part Alta recollits per Blai Mesa (síntesi dels quals podeu trobar aquí), i la voluntat d’aquest per recollir-los, el que atorga un valor a una obra que traspassa l’art com a disciplina, per entroncar-se de ple amb la vida.
I és que, en els darrers anys, és creixent el nombre de propostes artístiques que, com [Dom], comporten l’elaboració d’inventaris de caire etnogràfic. Perquè?:
Quan llibertat deixa d’associar-se a seguretat per passar a ser sinònim de perill, molts artistes contemporanis s’han afanat en problematitzar l’ambigüitat del present, donant veu a persones la opinió present de les quals corre el risc de ser transformada en passat abans de temps. Testimonis que, sovint, aporten informació sensible susceptible de presentar resistència a la necessitat urgent de desmemòria de determinats interessos geopolítics i econòmics de la contemporaneïtat; el quals, mitjançant la manipulació i el condicionament als mitjans de comunicació, deformen intencionadament la representació de la/les realitat/s.

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
Grup_12_12_12

El proper dia 12 de desembre tindrà lloc un grup de discussió la intenció del qual serà analitzar l’efectivitat i  idoneïtat de l’obertura de processos participatius a la creació artística contemporània com a via d’experimentació i desenvolupament de models col·laboracionistes per a l’anàlisi i visibilització de representacions culturals d’una comunitat determinada.
Al debat, que es pretén conduir a través de l’estudi de casos (propostes produïdes al 2009 en el marc del projecte el Dispositiu i d’altres que es puguin portar a col·lació) participaran:

Jordi Martorell i Lídia Porcar (creadors d’entorns interactius)
Sebastià Rosselló (escultor i realitzador de vídeo)
Blai Mesa (gestor cultural i creador interdiscplinar)
Montserrat Cortadellas (artista i pedagoga)
Atsuko Arai (artista multimèdia)
Ramon Parramon (director d’Idensitat i professor a Elisava)
María Ruido (productora cultural i professora a la UAB)
Francesc Vidal (coordinador del Priorat Centre d'Art)
Arnolfini (coordinació de el Dispositiu i creació interdisciplinar)

Per seguir el debat i intervenir el dia 12 de desembre a partir de les 12:00 i fins a les 18:00 h. es realitzarà una emissió on-line en directe i s’habilitarà un xat en aquesta mateixa web.

+info

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
[Dom]
Visita comentada

El proper dia 31 d'octubre a les 12:00 h.
Punt d'inici: bar La Queveda, Plaça del Fòrum, Tarragona.


+info

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
Videoscòpia.

El proper dia 15 d'octubre a les 20:00 h. a l'Antiga Audiència es farà la presentació del terminal interactiu del canal de tv cultural per Internet Videoscòpia.

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
Identitats compartides

El proper dia 13 d'octubre a les 18:00 h. al Centre Socio Cultural Part Alta s'iniciarà el projecte work in progress que Montserrat Cortadellas obre a la participació d'aquells que estiguin interessats en l'anàlisi de xarxes virtuals a Internet i els seus aspectes socioculturals.
+info

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
L'escultura Ideal.



Des del passat 15 de setembre al hall de l'Antiga Audiència s'exhibeix l'escultura -a escala- resultant de la interpretació dels resultats de l'enquesta d'opinió al voltant de les escultures públiques. Fins al 15 de novembre romandrà obert el període de votacions per copsar el parer dels tarragonins al respecte de l'escultura proposada i altres qüestions relacionades amb aquest projecte.
Per conèixer els resultats de l'enquesta visita l'exposició o fes click aquí

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
L'escultura Ideal.

El proper dia 10 de setembre a les 20:30 h. a la Plaça del Pallol es farà la presentació dels resultats de l'enquesta a partir de la qual es farà una escultura que tractarà de sintetitzar les preferències dels ciutadans de Tarragona pel que fa a l'escultura pública.

I, el dia 15 de setembre a les 20h. al hall de l'Antiga Audiència es presentarà l'escultura -a escala- resultant i s'obrirà el període de votacions on la ciutadania podrà expressar-se a favor o en contra de la seva instal·lació així com proposar espais on fer-ho.
+info

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
[dom].

El passat mes d'agost es van portar a terme les darreres intervencions sobre onze portes tapiades de la Part Alta de Tarragona. Frases extretes de converses amb persones de la tercera edat van ser escollides per completar-les.


+info

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
Escultura pública i democràcia participativa.

El passat mes de maig, just a l’encetar la proposta de Sebastià Rosselló La Escultura Ideal, Montserrat Cortadellas ens va enviar un enllaç que informava d’una idea paral·lela a la de Sebastià que estava portant-se a terme a Austràlia: fer una enquesta d’opinió pública al voltant de l’escultura. Solsament que, a diferència de La Escultura Ideal, en aquell cas l’enquesta es centrava a una escultura ja instal·lada a un espai públic.
Un mes més tard S.R. explicà la seva proposta  a un amic qui li comentà que la idea li recordaba molt a un projecte que els artistes rusos Komar & Melamid havien desenvolupat durant la segona meitat dels 90 per al Dia Center for the Arts i que consistia en una enquesta a través d’Internet per identificar les més i les menys apreciades obres d’art pictòric a diversos països del món. La dinàmica del projecte els portà a dissenyar un qüestionari a partir del qual serien elaborades les imatges pictòriques que reunissin les preferències de la majoria de persones que participaren a l’enquesta.
La Escultura Ideal és una síntesi d’ambdós projectes citats doncs persegueix la realització d’una escultura -a escala- a partir dels resultats d’una enquesta (el formulari de la qual està disponible a http://www.laesculturaideal.com/encuesta.html però que aporta un plus de participació inèdit en aquells al preveure un procés de votació posterior que permeti la crítica pública a la interpretació dels resultats. Aquesta doble funció atorga als números una confiança, a piori, major que la demostrada per els propis Komar & Melamid al seu projecte The Most Wanted Paintings i que es resumeix en les paraules d’Alex Melamid quan diu:

In a way it was a traditional idea, because a faith in numbers is fundamental to people, starting with Plato's idea of a world which is based on numbers. In ancient Greece, when sculptors wanted to create an ideal human body they measured the most beautiful men and women and then made an average measurement, and that's how they described the ideal of beauty and how the most beautiful sculpture was created. In a way, this is the same thing; in principle, it's nothing new. It's interesting: we believe in numbers, and numbers never lie. Numbers are innocent. It's absolutely true data. It doesn't say anything about personalities, but it says something more about ideals, and about how this world functions. That's really the truth, as much as we can get to the truth. Truth is a number.
(extracte de http://www.diacenter.org/km/intro.html)

Encara que, potser, el que La Escultura Ideal està proposant no sigui precisament el mateix.
Una possible lectura del plantejament de S.R. podria anar en la línia d’obrir un debat al voltant de les polítiques d’objectivació numèrica i fins a quin punt la participació ciutadana a la política (en aquest cas a la política estètica) a partir d’enquestes i votacions aconsegueix representar qualitativament les preferències dels ciutadans. O encara, com es pregunta Michael Govan, director del Dia Center for the Arts a la presentació del projecte The Most Wanted Paintings:

In an age where opinion polls and market research invade almost every aspect of our "democratic/consumer" society (with the notable exception of art), Komar and Melamid's project poses relevant questions that an art-interested public, and society in general often fail to ask: What would art look like if it were to please the greatest number of people? Or conversely: What kind of culture is produced by a society that lives and governs itself by opinion polls?
(extracte de http://www.diacenter.org/km/intro.html)

Sigui com sigui resultarà interessant veure com la ciutadania valora una obra d’art de la que, es pot dir, n’és coautora. Un fenomen fins ara inèdit o molt poc comú en el que l’art es refereix i que, per bé que aporta unes dosis de democratització superiors al que és habitual en aquest àmbit, planteja una sèrie d’interrogants i contradiccions al voltant de la naturalesa de la representació i la coherència o no de la codificació numèrica d’informació afectada per l’inconscient psíquic: individual i col·lectiu.

□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
Els turistes troben una nova postal de Tarragona o algunes
reaccions al voltant de [dom].



A més d'haver-se convertit en una de les noves atraccions per als turistes, aquest projecte d'intervencions en l'espai públic ja ha començat a rebre algunes reaccions espontànies dels tarraconins, com ho demostra aquesta fotografia feta per una turista.


□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
Ja pots omplir l'enquesta per donar la teva opinió al voltant de les escultures a la ciutat fent click aquí.


□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
S'ha donat el tret de sortida a l'enquesta per definir cóm seria l'escultura ideal dels tarraconins.

El passat dia 29 d'abril un equip d'enquestadors va recórrer la Part Alta de Tarragona encetant un procés de creació públic i participatiu d' una escultura per a la ciutat de Tarragona. +info


A la foto: enquestat i enquestador


□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□
Primers vídeos a Videoscòpia (beta).

Les presentacions dels cinc projectes que integren "el Dispositiu" ja disponibles a la web beta de videoscopia: www.eldispositiu.net/videoscopia


□□□□□□□□□□□□□□□□□□□□